Trasllat

Hola, veig que hi ha gent que ja s'ha acostumat a llegir el blog a diàri i que si un dia no escric ja ho troben a faltar...qui ho havia de dir,eh? la veritat és que ahir no vaig escriure res per que res especial vaig fer. Vaig estar treballant des de casa, com hauria pogut fer a Alella un dels tants dies que em quedava a casa. Això si, aquí mentre treballo escolto els mil i un ocells "tropicals" que hi ha i que no callen des de que es lleven cap a les 7 del matí fins ben entrat el mig dia. Avui he decidit escriure ja que ahir, em vaig traslladar per fi a la casa on estaré les pròximes 5 setmanes i mitja. Ara si, ara estic al lloc definitiu. La veritat és que la casa està molt xula, m'hi vaig instal·lar cap al migdia i només deixar els "trastos" la Callie em va acompanyar a un supermercat proper per fer la meva primera compra australiana. Vam quedar que em recolliria mitja hora més tard i vaig començar a comprar. Sabent que m'acompanyaria en cotxe, vaig aprofitar per comprar força coses i sobretot pesades: sucs, llet, oli, etc...que després ja no tindré cotxe i del super a casa hi ha una passejada. El super està just enmig del campus de la Queensland Technological University (o algo així) i estava ple d'estudiants fent el "lunch-break". Per sort, en general, els preus són bastant similars als que tenim a Catalunya, menys mal, per que sinó, ja em veia reduïnt l'estada a Austràlia a un parell de mesos, jeje.

Veieu, no és gaire interessant el dia, però vaja, us diré una altra peculiaritat dels australians. Aquí, els supers no tenen res d'alcohol, si vols comprar qualsevol cosa amb alcohol, has d'anar a botigues especials, curiós,e? estant a l'altre punta del món, algo raro han de tenir,no?

Després de la compra, vaig tornar a casa, i a seguir treballant fins que a partir de les 6 de la tarda, van anant venint els meus companys de casa. Hi ha una noia andalusa, que marxa la setmana que vé, un parell de noies alemanyes, una de les quals també marxa la setmana que vé i un noi alemany. No els vaig conèixer gaire ja que jo estava enfeinat, però em van semblar bona gent. Ja us aniré explicant.

Després de sopar vaig anar a pendre una cervesa, on vaig conèixer un noi canadenc que està fent un any sabàtic aquí i treballa a un backpackers a l'illa d'Stradbroke, que dius, mira que vé, per que és un dels llocs on vull anar un cap de setmana d'aquest mes.

Doncs res més, com veieu, durant la setmana les coses no són gaire "cool", simplement, estic a casa treballant, sol i avorrit. Els cap de setmana ja seran una altra cosa...Ens veiem!

p.d: A la foto, a l'esquerra superior podeu veure el meu lloc de treball, a la seva dreta la cuina, i a la dreta d'aquesta, el lloc de treball amb la meva habitació al fons. A sota, hi ha fotos del menjador. Heu vist quines vistes? sembla que estigui enmig d'una selva. Apa, doncs ara ja sabeu com és el lloc on visc,xulo,e? Em deixo el sou, però com a mínim ta wapo.

Steve Irwin

Avui el títol de l’entrada del blog el dedico a l’Steve Irwin. Alguns de vosaltres ja sabreu qui és altres, pel nom no el coneixereu, però si us dic que és el famós “caçador de cocodrils” que feia documentals de com caçar serps, cocodrils i altres animals salvatges australians i que recentment va morir atacat per una ralla de mar, segur que el coneixeu,oi? Doncs bé, avui li dedico el títol, per que he passat tot el dia al “Australian Zoo”, el parc que l’Steve i la seva família van crear com un petit centre de rèptils i que amb els anys s’ha convertit amb un dels millors zoològics del món. Jo, a molts no he anat, tot s’ha de dir, però he de reconèixer que aquest zoo, o potser l’hauria d’anomenar parc temàtic, m’ha fascinat. És diferent a com nosaltres entenem els zoos, tot és com molt natural, i els animals, actuen en concordança. En primer lloc, el parc reflexa la màxima preocupació de l’Steve Irwin: la recuperació d’espècies i el respecte per la vida salvatge, així doncs, en el parc no trobem els animals avorrits en les típiques gàbies petites i antiquades dels zoos, sinó que es troben en espais semi oberts que recreen els seus habitats naturals. Tant és així, que la zona dels cangurs, és un espai totalment obert, on els animals corren i salten com volen i on els visitants els hi donen menjar. S’ha de dir que la majoria dels animals són molt sociables i que un no s’ha d’estranyar si passejant pel parc, apareix una mena d’iguana corredora, un gall d’indi o algun estrany mamífer autòcton, ja que els inofensius, corren lliurament pel parc. Tot i saber-ho però, més d’un ensurt m’he endut, ja que són animals totalment diferents als que estem acostumats i fan una mica de respecte.

He aprofitat la visita al parc per practicar amb la càmera de fotos, mai havia fet tantes fotos a animals, i aviat us en pujaré unes quantes. Encara em falta molt per aprendre en això de la fotografia reflex, però amb dies com els d’avui, aniré aprenent les coses bàsiques. He fet fotos de cangurs, koales, cocodrils, serps, ocells, etc...la veritat és que m’ho he passat molt bé i al principi no les tenia totes, ja que a mi els zoològics no m’entusiasmen, però com tothom en parlava tant bé, i el concepte de parc era diferent, doncs m’hi vaig decidir, tot i els més de 50$ que costa l’entrada, que no és poc...

El que m’ha sorprès molt és comprovar fins on arriba la popularitat del Steve Irwin. Per als australians, és més que personatge popular, és com un ídol de masses, un fenomen difícil d’entendre pels que som de fora., Al parc s’explota tant la seva imatge com la de la seva família d’una manera sorprenent. Les botigues estan plenes de merchandasing “Irwin”, i es pot trobar des de “peluxes”, tot tipus de roba, bolis, figuretes, imans, menjar, refrescos, etc... amb la imatge de l’Steve, la seva dona i els seus dos fills...és com les botigues de port aventura, però totalment dedicada a la família Irwin, increïble. Jo no puc més que dir chapeau, ja que és una mostra del que l’entusiasme i la passió d’una persona pot aconseguir en aquesta vida. L’obsessió de l’Steve pel medi salvatge i la protecció dels animals, li ha permès crear un imperi que avarca reportatges fotogràfics, documentals, zoo, centres de recuperació d’animals...i que amb els diners que recapten estan creant una zona de protecció d’animals d’una extensió força considerable al centre de Queensland.

Doncs bé, d’aquesta manera he passat el dia d’avui, veient animals exòtics i fregint-me sota el sol australià. És increïble, si a la primavera és així, no em vull imaginar com serà a l’estiu...però bé, quan arribi, ja us ho aniré explicant. Salut!

Per veure les fotos del Zoo, clickeu el següent link --> Fotos Australian Zoo

Surfers Paradise

Per on anàvem…umm…a si! Us havia dit que m’havien invitat a la meva primera barbacoa australiana,oi? Aprofito el fet, per explicar que aquí fer barbacoes és una tradició molt habitual, tothom fa barbacoes (barbies o bbqs, en argot australià), a totes hores, tots els dies, sembla que no es pugui celebrar res, si no és amb una barbacoa,curiós no? Doncs mira, ja tenim una de les primeres coses peculiars d’aquesta gent de l’altra punta de món. Ja que he començat amb el tema de les barbacoes, dir que les que tenen, són de gas, però que la carn no queda gens malament. Al ser un país on la barbacoa és tot un ritual, als supermercats, tenen seccions dedicades exclusivament a ella, allà s’hi troben salsitxes de porc, xai, frankfurts,...carns de vedella, porc, be,.. fins i tot de cangur! Bé, doncs després de passar el dia treballant sota el solet al jardi de la casa on estic, vaig quedar amb la gent del sopar per anar a comprar totes les coses necessàries per la famosa barbacoa. He de comentar aquí, que la gent s’organitza diferent que a Catalunya, nosaltres que hauríem fet? Decidir el menjar i beure, comprar-ho i llavors dividir,no? Doncs ells no, ells fan una cosa curiosa, cada ú porta el que es menjarà, que dius raro,no? Per que clar, un porta un tall de carn, l’altre un parell de butifarres...i n’hi ha d’altres que compren una mica més de tot, pensant en el grup i en el que pot faltar (jo i l’Ollie entre ells, un tio genial aquest Ollie). Doncs bé, jo vaig portar un paquet de salsitxes de be a l’estil grec de primera qualitat i .....atenció.... pà, all i tomàquets per fer el nostre producte estrella. I la veritat és que el pà amb tomàquet va arrasar...a tothom li va encantar, i és que és com tot, sovint, les coses més senzilles són les millors. La resta del sopar va estar molt bé, va haver-hi tsatsiki, amanides, carns de tots els tipus, pa d’all..en fi, que ens vam atipar de valent, mentre xerràvem i intercanviàvem opinions sobre tots els temes possibles. La veritat és que la gent d’aquest grup és bastant culte i dona gust parlar amb ells.

Abans d’acabar de sopar, em van preguntar si tenia plans per l’endemà, uns anaven a Surfers Paradise, capital hortera i surfera de la Gold Cost, un estil Lloret a la Costa Daurada australiana. No és un lloc idíl•lic d’aquest meravellós país, però penso que si un està per la zona i en té la oportunitat, hi ha d’anar. Surfers Paradise té una platja d’uns 15km de llarg, tota perfecta per fer surf i amb grans hotels a tocar, quan dic grans, dic grans, són gratacels que res tenen d’envejar als que hi ha al downtown de Brisbane. Doncs bé, una mena de Benidorm australià, és el que m’ha vist donar els meus primers passos en això del surf! Sisi! Primer cap de setmana a Austràlia i ja he fet surf, pinta bé,e? M’encanta! Exceptuant el tema dels hotels, els restaurants per turistes i les botigues horteres, la gent a surfers paradise és genial. Tothom de bon rotllo, ajuntant-te a donar els primers passos sobre la taula...donant consells, el caràcter australià és molt obert i no sé, és com que fan que les coses siguin fàcils i això que encara no he anat a Byron Bay...que és veu que és la meca de la filosofia take it easy, mig hippy i orgànica i on tot va a un ritme pausat, sempre fa sol i es fa bon surf. Doncs bé, que entre la gent localals i el Damian, un noi Suís que venia amb nosaltres i que ja era un surfer experimentat, he pogut agafar les meves primeres onades. I la veritat és que no m’ha anat del tot malament. He aconseguit estar sobre la taula uns 10-15s, cosa que no està gens malament i que m’ha engrescat a estar-me hores i hores al mar. La veritat però, és que he acabat mort, cansa molt remuntar mar endins cada cop que tornes d’agafar una onada, la taula que tenia era gran (més fàcil pels novatos) i clar, cada cop que venia una onada de cara, et feia retrocedir uns quants dels metres que havies avançat i després ja casi no tenia forces per posar-me dret de nou sobre la taula. Ara entenc per que els surfistes estan tant catxes, la veritat, és durillu, però suposo que un cop agafi la tècnica, tot serà més fàcil.

Un dia us parlaré del Damian, per que m’ha caigut molt bé, un nois suís, estudiant de medicina (com casi tots els que conec aquí), que treballa/estudia 3 mesos i llavors fa un mes de vacances. Ara acaba d’arribar a Brisbane on estarà treballant a la universitat un mes i mig, abans però, ha passat 15 dies a Indonèsia fent surf, i després vol anar a Nova Zelanda 3 setmanes de vacances, 1 fent surf i 2 fent turisme per les illes, jo li he dit que tenia pensat anar-hi també i hem de mirar si per dates podem coincidir o no. En fi, que estic força content de com em van les coses per aquí, jo em pensava que la meva primera setmana, abans de començar el curs d’anglès seria de relax, coneixent la ciutat i bastant sol, però ja veieu que no, que cada dia conec gent nova i que fins al moment, tota molt maca.

Doncs bé, vaig acabant, ja veieu que així és com he passat el dia avui, prenent el sol, fent surf i disfrutant d’aquest ambient on tot sembla fàcil que té aquest país, es pot demanar alguna més? Apa fins a la pròxima!

p.d: bé, si que es pot demanar més, he de millorar l'estètica surfera, que a la foto, de surfista, poca pinta tinc (el neopreno enano no ajudava);)

Primeres hores per Brisbane

La nit abans, la Calie m’havia dit que quan em llevés, podia anar a casa seva a esmorzar, que ella hi estaria treballant tot el dia. Així que després d’haver-me dutxat vaig anar cap allà. Al entrar a la casa però, vaig veure-ho tot molt tranquil, m’estranyava ja que ja feia estona que s’havia fet de dia i jo esperava veure-hi més moviment. Encara no m’havia canviat les hores del rellotge ni del mòbil, així que no tenia ni la més remota idea de quina hora era realment allà. Després de fer uns quant: “Hello!? Good Morning?!” i no obtenir resposta, vaig decidir engegar la tele per veure quina hora era i...eren les 6:15 del matí!! Jaja, ostres, jo en aquell moment si que vaig veure que el jetlag m’havia fet efecte, per que hauria jurat que eren les 10 o les 11 del matí...Bé, suposo que el fet que aquí el sol surti tant aviat i que a les 9 del matí tinguin un sol que allà tenim a les 11 del migdia, també hi ajuda, però total, que vaig tornar cap a la casa i em vaig connectar a internet per posar al dia a la família i enviar els primers emails a la gent.

Després d’esmorzar, la Calie em va acompanyar a veure la meva futura casa i al centre de la ciutat on vaig obrir-me un compte de banc, demanar informació sobre mòbils (l’iphone m’està tempant massa.....) i acabar de concretar el tema del curs d’anglès. L’escola on aniré em va donar molt bona impressió, està just al centre de la ciutat, en un edifici força modern i la gent que vaig conèixer em va semblar força agradable, en la línia australiana.

Després d’enllestir els temes burocràtics, vaig començar a donar voltes pel centre de la ciutat i la veritat és que em va agradar força. Jo la definiria com una barreja entre New York i London, però a petita escala. S’assembla a London bàsicament pel rius que la travessa, els ponts, la noria en plan imitació London Eye i per tota l’herència anglesa que té: senyals de trànsit, indicadors dels carrers, noms de carrers i places, etc...i a New York s’assembla per les avingudes amples, grans edificis del downtown, la gent amunt i avall i un cert aire americà en fer les coses. Només són primeres impressions, però és el que em va transmetre de bon inici.

Una altra cosa que em va sorprendre és la gran quantitat de gent que hi havia pels carrers, semblava que fós un dia festiu, i en realitat era un laborable més...en fi, no sé per que, però centres comercials, botigues, restaurants...tot estava ple de gent amunt i avall.

Caminant per Brisbane vaig estar-hi unes quantes hores, fins que vaig decidir tornar a casa i treballar una mica. Després, cap a les 7 de la tarda vaig anar a la que havia de ser la meva casa a sopar. Allà ja hi eren la Catherine, i el seu novio, l’Ollie. L’Ollie està acabant un MBA a la Universitat de Queensland i la Catherine ha vingut a visitar-lo per últim cop i ja porta a Austràlia 5 setmanes. Poc després va venir la Raffaella, una noia Suïssa que ha vingut a fer una estada d’un any per complementar la recerca del seu PhD en bioquímica i per últim, l’Angelica, que es va ajuntar al sopar més tard ja que havia anat a vendre el seu cotxe, marxa d’Austràlia en una setmana després d’haver-hi estat 1 any.

El sopar va anar molt bé, vam menjar pasta i de postres una Giant Cookie, en principi havien de ser unes quantes galetes, però un cop al forn, la massa es va anar fent gran fins ajuntar-se i convertir-se en una i única galeta gegant. Doncs entre cookie, un vinet negre i xerrant vam estar fins a les 12 allà al balcó. La veritat és que em va agradar, que ja el segon dia estigués amb gent d’aquí, xerrant i rient i fent-me més fàcil el fet d’estar lluny de tothom que estimo.

Tots són molt bona gent, l’Ollie em va caure molt bé i la Catherine i la Rafaella són molt divertides, en fi, que he tingut sort de conèixer gent aviat i que avui, repetiré sopar, aquest cop una barbacoa, que pel que sembla ja ha tardat massa...i això que només porto dia i mig a Austràlia....

Dia 1 (2ona part): Singapur - Brisbane

Bé, m’acabo de llevar, he esmorzat i ara em disposo a treballar una mica. Abans però, actualitzaré el blog ja que no hi he posat res des de Singapur. Segon dia a Brisbane ja i sense ni rastre del famós i temut jetlag. La veritat és que durant els vols de Barcelona a Singapur i de Singapur a Brisbane vaig evitar al màxim dormir, per arribar a Austràlia i començar a seguir els seus horaris directament. Em va costar, ja que van ser més de 24 hores de vols, però exceptuant alguna “cabezadita” curta no vaig dormir.

A les vuit del vespre vaig aterrar a Brisbane, i després de passar els controls duaners pertinents vaig agafar un taxi i directe cap a la casa que m’havien assignat. La casa està situada en un barri residencial ple de cases de fusta amb jardí, és un altre estil de vivenda, totalment diferent al nostre i més proper a models com el de nord americà. Això implica que tot i que Brisbane no té més habitants que Barcelona, en extensió sigui força gran, així doncs, el barri on passaré les properes 7 setmanes, està a la 2ona zona de la ciutat, a uns 3 km del centre d’aquesta.

El taxista em va deixar just en front de la casa, després de pagar els poc més de 30$ del viatge, em vaig dirigir, jo amb les meves 2 motxilles cap a la casa. Tenia una mica de nervis, per veure com seria la casa, l’habitació i quina gent m’hi trobaria. Sense pensar-ho 2 cops vaig trucar la campana i ràpidament em va venir a obrir una noia. A mi, m’havien dit que algú de l’escola d’anglès i responsable de l’allotjament m’estaria esperant, així que va i li dic: “Hi! I’m Francesc, are you waiting for me?” mireu...la noia aquella encara riu. Es veu que a l’habitació que jo havia d’anar, hi havia una altra noia des de feia 3 setmanes, i que a elles els havien dit que en un principi havia d’arribar un noi espanyol (si, espanyol, doneu-me temps que ja els hi estic explicant que jo d’espanyol res) el dia 27 (això era el dia 24). Total, que per algun malentès, jo no tenia habitació allà i elles no tenien ni la més remota idea d’on havia d’anar. Al poc va sortir la tercera companya de pis i es va afegir a les rialles i conyes de les altres dos, jo m’ho vaig prendre en broma també, però la veritat és que el que més volia en aquell moment era un llit on dormir. Al poc van trucar a la Calie, la responsable de les cases, i ella m’ho va explicar tot, que al final jo no estaria allà, sinó a una altra casa un parell de carrers al costat però que m’hi mudaria el dilluns 29, que mentrestant estaria al cottage del jardí de casa seva on viuen un parell d’estudiants i els seus dos fills. Doncs bé, allà és on estic des de llavors i des d’on us estic actualitzant el blog.
L’anècdota de l’habitació va fer que ja el primer dia conegués a la Catherine, la Rafaella i l’Angelica, les 3 noies de la casa, que em van invitar a sopar pel següent dia. Els vaig dir que si i a dormir, que l’endemà, m’esperava el meu primer dia a Brisbane.

Dia 1: Barcelona - Milà - Singapur... de moment

Bé, tot i que tenia pensada una primera entrada per al bloc diferent, aprofito la horeta que tinc a l’aeroport de Singapur per estrenar-lo. Acabo d’aterrar i estic esperant l’avió que m’ha de portar a Brisbane. El viatge ha estat llarg però no s’ha fet pesat entre pel•lícules, lectura, una copa al Pro i alguna que altra dormideta…Singapur Airlines es mereix un 10, tant el servei com el menjar excel•lents i la consola individual una passada...cine a la carta (real, no una peli en bucle), sèries, concerts, música, documentals...en fi, que cada ú pot trobar el que vulgui, a part, també tenen mil i un jocs i una aplicació informàtica per mirar les fotos, vídeos o els mp3 que portis...tot en una pantalla força gran i de bona resolució...són detalls que us preguntareu per que carai explico,no? La veritat és que per que moltes coses interessants no hi ha fins ara, estic mig adormit (aquí són les 8:04 del matí però les 2 de la matinada hora catalana...) i doncs per que m’ha fet constatar el que ja tots sabem, que quan no espavilem europeus i americans, els asiàtics ens passaran la mà per la cara en un no-res. Fa pocs mesos vaig anar a New York, era el meu primer viatge “llarg” en avió, i el primer amb tota aquesta mena de serveis, crec recordar que vam anar amb Air France, que dius, bona companyia no? Doncs comparada amb la de Singapur Airlines es veu de segona. I l’aeroport què? Doncs tampoc l’he vist molt, però per començar, internet gratis, que no està gens malament. En fi, aquí queden les meves primeres línies del blog. Prometo que les següents entrades seran més interessants.

Aprofito també per felicitar a la Mercè i al Gerard i a tots els que aquests dies gaudiu de les festes de Barcelona. Ens veiem!