"Tu también caerás...."

Avui és una entrada diferent...no és per parlar de les meves "aventures" australianes, sinó per reconèixer que al final no ho he pogut evitar i jo també he caigut...Després de molt temps dient que l'iPod no era el millor MP3, que m'agradaven més els de Sony, que l'iPod triomfava pel marquèting, el rollet apple, ser cool i tota la mandanga...he de reconèixer que amb aquest nou nano m'han tocat la fibra i no he pogut evitar comprar-lo. El color, 16 GB (hauria volgut 32, xo no el fan...), la pantalla gran que gira sola, el "cover flow" o com es digui,lo primet que és...la veritat és que està molt bé i m'han convençut. També he de dir que amb el canvi euro-dòlar australià, no surt mal de preu i m'he permès el "capritxo".

Doncs això, que he tardat però finalment he entrat al mundillo apple. Tot i això, continuo amb les meves, i em fa ràbia tot el "rollet apple". Venent els productes en plan colegues, dient que són una empresa diferent, els jerseis negres de coll alt en plan informal...grrrr!!! de moment porto els auriculars blancs (els del rollet...) però avui em sembla que agafaré els negres de sony que tinc. Salut!

Colangatta

Nova entrada!!! Carai carai…estic en ratxa,e? Bé, aquesta serà curteta ja que només és de diumenge i per pujar algunes fotos del dia.

Com ens havíem quedat amb un dia només a la illa de Moreton, havíem de buscar alguna activitat per fer el diumenge i clar...Austràlia....bon temps...bones onades...no sembla difícil,no? Vam decidir anar cap a Colangatta, ja que la setmana anterior ens havia semblat un bon “spot” per anar a practicar surf. Així que novament, lloguer de cotxe (ja sembla una rutina...aviat em faran client de l’any :S), aquest cop no un Getz...sinó un més gran i de 5 portes per a poder portar les taules del Deimen i l’Alberto i cap a Colangatta. Teníem una mica de “por” de trobar retencions a l’autopista ja que a Surfers Paradise hi havia una prova de la Indy Car, l’equivalent americà a la F1. Tot i això, no vam tenir cap problema i cap a les 10 ja érem al destí. Poca cosa després, lloguer de taula i cap a l’aigua.

La veritat és que aquest cop va anar força millor que l’anterior. Suposo que va ser una suma de factors: una taula millor, bones onades i la mica d’experiència que un va adquirint dia rere dia, en resum, que em va anar millor i que vaig poder agafar força onades amb regularitat. Després de dinar vam decidir moure’ns a una altra platja on hi havia onades una mica més grans.

La platja estava plena de surfistes que feien coses increïbles, nosaltres estàvem al•lucinant del nivell de tots ells i imagineu com ens vam quedar quan ens van dir que eren part de l’equip oficial Rip Curl....tela,no? Ja em puc retirar, jo puc dir que he fet surf a Austràlia, al mateix lloc i “codo con codo” amb membres de l’equip Rip Curl ;).

Però no, no em retiraré, això del surf m’està enganxant massa i cada dia m’agrada més, i una cosa és fer surf (o intentar-ho almenys) al mateix lloc dels pros, i l’altra cosa és saber surfejar bé, jeje.

Bé, us pujo unes quantes fotos del dia i també he aprofitat per actualitzar l’àlbum de Moreton Bay amb noves fotos.

P.D: Ojo a les fotos...n'hi ha alguna d'un iaio clavat al Ron Denis que et demostra que el surf i el rollet no té edat

Fotos --> Fotos Colangatta

Ens veiem!

Moreton Island

Hola de nou. No sé si haureu tingut temps de llegir totes les parrafades que vaig pujar aquesta setmana però aquí teniu la nova entrada. Acabo d’arribar de Moreton Island, una de les 3 illes de sorra que hi ha a la “Moreton Bay”. En concret, aquesta és la 3ª illa de sorra més gran del món, només per darrera de les de Fraser i Stradbroke, les altres de la zona. Xulo, eh? Les tres illes de sorra més grans del món, estan aquí juntetes, i el més curiós és que es van crear a partir d’un únic banc de sorra que provenia d’uns quants km més al sud ara fa uns quants anyets... La veritat és que és sorprenent que una illa de sorra pugui tenir la vegetació que tenen aquestes...Avui he estat per Moreton i allí hi ha força vegetació, arbres, llacs d’aigua dolça...però a sota tot és sorra! I encara és més al•lucinant, la de Fraser, que té un rainforest i tot...amb arbres de més de 25 metres, clima mig tropical, fauna abondant, rius, cascades, etc...tot sobre una base de sorra blanca i fina...simplement sensacional i alhora sorprenent.

En un principi volia passar dos dies a la illa, dormir en un càmping allà i així poder gaudir més de cada moment, però ens vam trobar que no hi havia places pel tour de dos dies i vam haver de conformar-nos en el d’un dia. Després d’haver-hi estat però, i tenint en compte que en les properes setmanes tornaré a visitar illes de sorra, crec que un dia ha estat més que suficient. La veritat és que la illa no és massa gran, en total uns 170km quadrats i de nord a sud no té més de 38km, això si, gairebé tots els de la costa est són una platja infinita de més de 30km. 30km sense cap casa, botiga, bar o un trist pal de llum....en fi, una platja totalment verge més llarga que de Barcelona a Mataró...us ho imagineu a Catalunya això? La veritat és que més del 98% de la illa està declarat parc natural, i per tant, està molt protegit. En tota la illa no hi ha cap carretera asfaltada i tenint en compte que el terra és sorra fina, la única manera de desplaçar-s’hi és a peu o en 4x4. La majoria de la gent opta pels tot terreny ja que garanteixen arribar a tots els punts fàcilment, tot i això, durant el dia hem hagut d’ajudar algun 4x4 que s’havia quedat encallat enmig del camí.

Del port de Brisbane hem agafat un ferry-cat que en menys de 2 hores ens ha portat a Moreton. Just al punt on arriba el ferry, hi ha uns 3 o 4 vaixells mig enfonsats i que actualment serveixen d’atracció pels turistes amants de l’snorkeling. Nosaltres no teníem aquesta activitat en el tour, així que un cop a la illa, el primer que hem fet és anar a la zona del “Dessert”. Un ampli espai amb dunes d’uns 30-40 metres d’alçada i en les quals hem fet les nostres primeres baixades de sand bodyboarding. La cosa és ben senzilla, un simple fons d’armari de cartó ben encerat, una duna amb un fort pendent i algú amb ganes de llançar-se avall. Ha estat una experiència divertida però jo he trobat a faltar poder fer sandboarding, que seria un snowboard sobre la sorra...però el nostre touroperador no oferia aquesta possibilitat.

Després d’unes quantes baixades i d’acabar amb tot el cabell, cara i cos plens de sorra, hem tornat al 4x4 i hem anat cap al punt més al nord de la illa. Allà hem dinat a una platja paradisíaca. Un banyet i cap a visitar el far, d’on es veu una bona vista de la illa, les seves interminables platges i amb una mica de sort, dofins i balenes. Nosaltres només hem vist una tortuga força gran traient el cap de tant en tant.

Després del far, hem tornat al cotxe per anar-nos a banyar al “Blue Lagoon”. Un llac d’aigua dolça de més de 1,5km de longitud, una aigua cristal•lina i amb una mena de fang al fons, que segons el que es diu, rejoveneix a tot aquell que s’empastifa la cara amb ell. Per no fer un lleig, ho hem fet, però si us he de ser sincer, després no m’he trobat pas diferent, simplement igual de jove del que em veig habitualment ;)

Mentre estàvem al llac, ha començat a ploure, sort que ja havíem acabat les activitats del dia, i només quedava tornar cap al ferry i cap a Brisbane falta gent!.

Tot el dia ha estat força bé, però m’havia quedat amb les ganes de veure dofins i balenes des del far, per sort, un grup de dofins ens ha vingut a despedir un cop estàvem al ferry i els hi he pogut fer 4 fotos abans que tornessin cap a la illa.

I això ha estat el meu dissabte, demà cap a Colangatta a fer surf.

De moment us deixo amb les fotos que he fet jo, en els propers dies us en pujaré algunes més de les que ha fet l’Alberto i on surto jo tirant-me per la sorra amb el sand bodyboarding. Salut!

Fotos Moreton --> Fotos Moreton

Lamington i Byron Bay, o el que és el mateix, lamington i la terra del “no worries mate” (Part III)

Bé, com us havia promès, aquí teniu les fotos surferes. La veritat és que queda molt per millorar, les fotos fan palès una falta d'estil preocupant....jeje. Però mica en mica. Totes les fotos són de la "main beach", la platja per a beginners amb les onades més petites, però suficients per practicar com posar-se dret damunt la taula. Com veureu, en aquest tipus d'onades, i amb les nostres taules, un s'ha de posar dret un cop ha trencat l'onada, en l'espuma, fet que fa que no siguin les fotos típiques surferes...També és una llàstima que no en tinc de les altres 2 platges, on les onades eren realment espectaculars i les fotos haurien quedat xules. Abans de les fotos fent surf, n'hi ha algunes altres del parc, de la festa privada on ens vam colar i de Byron Bay. Apa, a riure veient com intento fer surf! ;)

Fotos -->Fotos surf

Lamington i Byron Bay, o el que és el mateix, lamington i la terra del “no worries mate” (Part II)

A Byron Bay hi vam arribar cap a les 6, directament vam anar cap a l’alberg. Un hostal típicament australià, tot decorat amb l’estil “flower power”, amb taules de surf penjades del sostre, un billabong rodejat de flora i fauna autòctona, unes quantes hamaques per relaxar-se i ple de motxilleros com nosaltres. Vam deixar els trastos a l’alberg i a sopar a Byron. La veritat és que el poble és més petit del que esperava, potser això és part de la màgia que transmet, que tot i rebre quantitat de surfistes busquen les seves famoses onades, turistes i motxilleros de tot el món, continua sent un lloc petit i acollidor on la gent no té un no per resposta.

Després de sopar a un dels llocs recomanats per la Lonely, vam decidir anar a prendre algo a un dels locals també recomanats per la guia: el Cheeky Monkeys. Un local petit però amb força ambient, només dir que pràcticament no hi havia sala on ballar, que tot eren taules i la gent ballava sobre d’elles...allà vam fer unes quantes cerveses però la veritat és que pel local que era hi havia massa gent, així que vam decidir marxar cap a l’alberg.

Camí de l’alberg però vam sentir bona música que provenia d’una terrassa. No sabíem si era un bar, una disco o què, així que vam decidir seguir les notes...la música venia de darrera d’una porta, així que la vam obrir...darrera seu hi havia unes escales que pujaven cap amunt, i com la música venia de dalt, doncs cap amunt!. Quan vam arribar ens vam sorprendre, ja que era una festa particular, no pas una disco o un bar... no sabíem ben bé què fer però la festa semblava animada i hi havia beguda i menjar a punta pala...mig tímids però amb el repte de servir-nos uns cubates d’estraquis, ens vam apropar a la barra...ningú semblava que s’adonés que nosaltres allí no hi pintàvem massa...com qui no vol la cosa van caure els 2 primers cubates. Estàvem incrèduls que ningú ens digués res, això que se’ns acosta un noi i ens pregunta d’on som (suposo que anar amb la motxilla i la càmara era massa per passar desepercebuts...;)). Nosaltres li diem que de Barcelona, que d’on és ell, i ens diu: “jo? De Byron, sóc l’amo de la casa”. El paio ens va dir que com si estiguéssim a casa, que mengéssim i beguessim el que volguessim....una altra mostra del caràcter d’aquesta gent...us imagineu el mateix a casa nostra?jo no...Com a invitats “oficials” de la festa, vam seguir ballant i passant-‘ho bé, això que se’ns acosten dos nois, que portaven estona sense interactuar amb ningú i ens pregunten si coneixem algú de la festa, nosaltres, tot rient els hi diem que no, que ens hem col•lat però que ara ja coneixem l’amo, i ells ens confessen que havien fet el mateix, que són de Xile i que porten estona privant de gratis...surrealista...però la veritat és que va ser una nit genial. Vam conèixer els primers locals de Byron i vam quedar amb l’amo per enviar-nos fotos de la festa per mail.

Després d’una bona estona, vam anar cap a l’alberg, tampoc podíem anar a dormir molt tard, ja que l’endemà ens havíem de llevar a les 5:15 per veure la sortida del sol. No us ho havia dit, però Byron Bay és el punt més a l’est d’Austràlia i per tant, un dels llocs del planeta (habitats) on es veu fer-se de dia abans...una cosa així no la podíem deixar passar,no? Ser una de les primeres persones del món que veuen néixer un nou dia no té preu i ho havia de fer si o si.

A l’alberg vam conèixer una noia anglesa de 20 anys que portava 6 mesos viatjant per tot el món sola i que va decidir acompanyar-nos l’endemà al far per veure la sortida del sol. Des de la meva mentalitat catalana em costa entendre com hi ha tanta gent que decideix fer un “gap year” i viatjar per tot el món abans de començar la uni, un cop acabada o simplement entre 2 feines. Si es pensa bé però, crec que som nosaltres els qui estem equivocats. Des de petits ens fiquen el cap que hem d’estudiar, anar a l’ institut, estudiar molt per fer la selectivitat, per poder entrar a la universitat i d’allà apa, a treballar 8 hores al dia (mínim) per poder tenir cotxe, casa i fills. I això està molt bé, però, on està escrit que un no es pugui “regalar” uns mesos o un any entremig? Ens fiquen el cap que si “perdràs” un any, que després seràs massa gran per trobar feina,etc...però tot això és fals. Quan un es fa gran s’adona que no importa massa si vas començar la carrera un any abans o un any després o si vas començar a treballar just acabar la carrera o uns mesos després. Jo ara crec que no, i que la gent que fa aquests “gap year” tenen la raó i de perdre un any, res de res, tot just el contrari, crec que guanyen molt com a persones, vivències i maduren més que la gent “normal” en anys i que això a la llarga et beneficia, ja sigui trobant feina, amb les relacions o simplement ajuntant-te a madurar abans.

En fi, fins aquí aquest parèntesi de reflexió, continuem amb el diari. Després de veure la sortida del sol, vam tornar a l’alberg per esmorzar i recollir les taules. Teníem tot el dia per endavant per provar les onades de les 3 platges que té Byron. Vam decidir començar per la de “Little Watego” ja que les onades semblaven suaus i constants, ideals per “beginners” com nosaltres. Ens ficaven a l’aigua cap a les 7:30-8 del matí, el dia prometia. Just abans de posar-nos a fer surf, vam veure un grup de dofíns saltant i agafant les onades a pocs metres d'on estavem. Les condicions semblaven immillorables però aviat vam veure que allò seria dur i que les indicacions sobre la mar, els corrents i com fer surf que hi ha a cada platja eren correctes. El mar tenia unes fortes corrents que t’arrastraven cap al costat, fet que provocava que cada 2x3 haguessis de tornar a la platja, caminar una estona en direcció contrària a la corrent i tornar a entrar a la zona de les onades....vam decidir que allò era massa cansat i que aquells corrents eren massa forts per uns beginners com nosaltres que en prou feines ens posem drets sobre la taula. Així que vam decidir anar a “Tallows Beach”, una platja de més de 7km de longitud. 7km de sorra blanca i fina i...onades de fins a 3 metres...deu n’hi do,eh? Doncs allà vam anar, però poc vam durar, ja que novament, no era apta per les nostres qualitats. La veritat és que l’experiència va ser impressionant. Jo mai havia estat en un mar amb onades tant grans i la veritat és que quan la veus venir i que et cau a sobre, impressiona (i acollonia) una mica. Lo fotut era passar la primera “barrera” on trencaven les onades, un cop superada, s’estava tranquil, veient com les onades et feien pujar i baixar de forma suau. Però superar la primera barrera em va portar una bona estona, ja que els surfers experimentats porten taules petites que els hi permeten, literalment, travessar-les, però nosaltres portàvem taulons llargs amb els que era més difícil fer-ho. Un cop a la zona tranquil•la podíem veure com els surfistes gaudien de les onades i fins i tot feien els espectaculars tubs. La platja aquesta també tenia forts corrents i vam decidir que en teníem prou al cap d’una horeta i mitja.

Així que vam anar cap a la platja on havíem estat el dia anterior: la “main beach”, apta per a tots els públics i amb onades entre 1 i 1,5m. Allà vam estar unes quantes hores, intentant perfeccionar el nostre estil i agafant algunes onades. He de dir que el segon dia vaig agafar una taula una mica més pro, no les típiques d’espuma i que les coses es compliquen una mica, ja que es necessita més precisió en el moment d’agafar la onada i en el moment de posar-se de peu. Però mica en mica anem fent progressos i aviat espero poder fer alguna cosa més que no pas anar recte cap a la platja ;). Vam fer una pila de fotos, espero pujar-les demà, ja que les vam fer amb la càmera de l’Alberto i encara no les tinc...ja veureu quin estil surfero!

Doncs el finde va ser això, complert,e? De tornada vam parar a Coolangatta, punt d’entrada de la Gold Coast i un bon lloc on practicar surf. La ciutat està plena de botigues surferes i l’alberto es va acabar comprant la seva primera taula, no està mal,eh? Debut de surf a Byron Bay i taula nova!

Apa, doncs això és tot, us pujo les meves fotos i demà us pujo les que surto fent surf. Salut and...” no worries mate”!

Fotos Byron Bay --> Fotos Byron Bay

Lamington i Byron Bay, o el que és el mateix, lamington i la terra del “no worries mate” (Part I)

Nou cap de setmana, nova entrada al bloc. Aquest cap de setmana és probablement el millor dels que he passat aquí. Primer per que ha estat més llarg, he fet campana d’anglès per aprofitar més el temps, i segona per que he anat a dos llocs que m’han agradat molt.

El cap de setmana va començar llogant de nou un cotxe, i per continuar amb la tradició, un Getz. Aquest cop un flamant Getz vermell scudderia, ideal per emular Raikkonen conduint per l’esquerra. El pla pel cap de setmana era el següent: dissabte fer una excursió pel parc nacional de Lamigton forest i el diumenge i dilluns el matí, fer surf i visitar Byron Bay. La Chantal i el Daimen ens van acompanyar a la visita al parc, mentre que a Byron només hi vam anar l’Alberto i jo.

Vam sortir de Brisbane ben aviat, volíem aprofitar bé el dia i arribar d’hora al parc. Tot semblava anar bé, però un accident a l’autopista va provocar una important retenció que ens va fer perdre prop d’una hora. Tot i l’incident, vam arribar al parc cap a les 11 del matí.

Lamigton és un espai protegit que conté un dels millors boscos sub-tropicals de la costa est. És ric en flora i fauna i disposa d’una sèrie d’itineraris marcats per fer excursions per a tots els nivells i gustos. Nosaltres ens vam decidir per combinar un parell d’itineraris: primer visitar una cascada i posteriorment unes coves on havien viscut aborígens temps enrere. La veritat és que la excursió va estar molt bé, el camí estava molt ben senyalitzat i no presentava cap dificultat, però s’endinsava pel ben mig del bosc i ens va permetre disfrutar d’una vegetació que a Catalunya no tenim: arbres altíssims amb unes arrels “exteriors” de l’alçada d’una persona, lianes, falgueres “gegants”, etc... en definitiva, un bosc que des de l’exterior, sembla similar als que tenim nosaltres, però que des de l’interior és totalment diferent. Si això li sumes que cada dos per tres et creues amb animals “autòctons”, com Joeys (una mena de cangurs petits), sargantanes d’1 metre, serps de totes les mides i colors o ocells tropicals, doncs fan que la visita sigui inoblidable. Vosaltres segurament esteu pensant “si....que divertit,trobar-te amb una serp enmig del camí!”. I segurament teniu raó, però suposo que és el fet d’estar aquí, i que aquí sigui una cosa normal, que un s’ho pren d’una altra manera. Per exemple, jo si arribo a veure el rèptil aquest gegant o la pitó d’uns 2m que estava al costat del camí en un bosc de Catalunya, em cago i arrenco a córrer, però aquí és normal trobar-se aquests animals i la gent para, els mira d’aprop, fa fotos, etc... si si, curiós però no sé, aquí no sorprèn tant, i en conseqüència, no espanta tant.

Bé, després d’aquestes “aventures” amb la fauna local, vam arribar al nostre destí: un mirador d’on es podia observar una de les moltes cascades que té el parc. La veritat és que em va impressionar bastant ja que m’esperava una cascada petitona i de cop, el bosc es va aclarir i ens vam trobar davant d’un precipici d’uns 100m de caiguda en vertical on a sota es podia veure la casca i el riu. Força impressionant per inesperat i pel paisatge en si, per que era totalment diferent al que veníem veient fins a llavors.

Allà a la cascada vam dinar un parell de “sanwitch” i a començar la tornada. Aquesta va tenir poca història, vam passar per les coves que us he comentat que simplement eren unes “baumes” on havien viscut aborígens temps enrere. La tornada va ser ràpida ja que la Chantal i el Daimen havien de tornar cap a Brisbane per fer una BBQ i els temps se’ns estava tirant a sobre. Un cop al cotxe, els vaig acompanyar a l’estació de tren més propera i l’Alberto i jo ens vam disposar a viatjar cap a Byron Bay, meca de filosofia típica australiana, mig hippie mig orgànica i on la gent és relaxada, no sap el que és l’stress, disfruta de les coses naturals i és pren la vida en calma i sense masses preocupacions, només dient que cada dos per tres et responen dient “no worries mate” (algo així com “cap problema tio”) un ja es pot fer la idea de per on van els tiros.

La veritat és que tenia ganes d’anar-hi, per que és com una icona de l’estil de vida australià i un punt de referència pels motxilleros d’arreu del món. Allà trobes gent que viu pel surf, gent que treballa el mínim per poder pagar el menjar i la furgoneta atrotinada i viatjar per tota la costa en busca de l’onada perfecta. També trobes gent amb una vida més “seriosa”, amb treball, casa, fills, etc...però aquests, es lleven a les 6 del matí i a les 7 ja estan fent surf fins a les 8-8:30, hora en que tornen a casa, es dutxen i a currar, sona bé,e? Aquests tornen a omplir les platges cap a les 5, ja que a Byron el temps acostuma a acompanyar i es pot fer surf fins ben entrada la tarda.

A part del “rollet surfero”, les furgonetes VW i l’estil de vida relaxat, Byron Bay està ubicat en una zona espectacular i rodejada de platges de fons de pantalla d’ordinador. Byron també és el punt més a l’est d’Austràlia i té el far més potent i famós de tota la costa est.

Amb totes aquestes referències no és d’estranyar que tant l’Alberto com jo tinguéssim ganes d’arribar i començar a respirar aquest ambient relaxat i de bon rotllo.

Continuarà...de moment podeu mirar algunes fotos del parc -->Fotos Lamington

Noosa, Sunshine Coast i Glass House Mountains (2)

Ara si, ara actualitzo el bloc de debò. Ahir no vaig tenir temps per que vaig arribar cansat del cap de setmana i m’havia de posar a repassar una mica d’anglès, que avui tenia un examen de gramàtica. La veritat és que em pensava que m’aniria malament ja que no estudio gramàtica des de l’institut però m’ha anat millor del que em pensava i ara estic tot content ja que l’examen era un del CAE oficial i l’hauria aprovat...justet, però aprovat. Així que fent un curs especial pel CAE i estudiant una mica més crec que me’l podré treure fàcilment.

Doncs el que us deia, que ahir vaig arribar “cansat” després d’haver passat el cap de setmana visitant la costa de Sunshine. Com molt bé diu el nom, és una costa on gairebé tot l’any fa sol. Alguns llocs es promocionen dient que gaudeixen de més de 300 dies de sol l’any i dius: bon lloc per anar a la platgeta i fer surf,no? Doncs no! Jo vaig enganxar un d’aquests 65 dies restants... total, pluges intermitents durant el cap de setmana. La veritat és que veient com prometia abans de marxar, encara vam tenir sort ja que el dijous va començar a ploure i no va parar fins el dissabte matí...i quan dic no va parar és que no va parar. Aquí les pluges són fortes, no estic en zona tropical, però hi sóc a prop i quan cauen ruixats, són d’aquests “fortots”, on el cel és “grisot” i els núvols “grandots” (és el que el nou personatge del Tomás Molina de Polònia em va agradar molt ;)). Doncs el que us deia, que quan vam anar a buscar el cotxe, un flamant Hunday Getz que vam llogar per només 29$/dia, estava plovent de valent i les expectatives no eren bones.

Vam anar pujant per la costa de Sunshine en direcció a Noosa, una de les meques del surf a la costa est i una mescla de “gente bien” i hippies surfistes. Pujant per la costa vam anar parant a algunes platges però com no parava de ploure no ens hi quedàvem gaire estona esperant que a Noosa el temps fós millor.

L’alberg on ens allotjàvem era una passada, era en una de les cases més antigues de Noosa i l’alberg en actiu més antic d’Austràlia. Era un conjunt de tres cases de fusta rodejades d’arbres tropicals, lloros i altres animals autòctons i amb un ambient molt australià i “backpacker” que contagiava bon rotllo i ganes de passar un bon cap de setmana. Sense perdre massa el temps vam deixar les coses i vam anar cap a la platja a intentar fer surf a una de les platges més al nord on es pot practicar aquest esport a la costa est.

La veritat és que un cop a la platja moltes ganes d’entrar a l’aigua no hi havia, ja que feia fresqueta, vent, estava ennuvolat i a estones plovisquejava, però el mar estava ple de surfistes i la platja amb força gent esperant el seu torn o simplement passant l’estona. A mi em sorprenia veure la gent banyar-se o fer surf sense neoprè amb la fresca que feia però quan vaig entrar a l’aigua ho vaig entendre ràpidament: allò era com un caldet!!! L’aigua estava a una temperatura ideal, com mai havia trobat al mar i clar, s’estava molt millor a dins que a fora, així que vaig decidir passar-m’hi unes quantes hores intentant agafar alguna onada.

Després de la primera experiència surfista a Surfers Paradise me les prometia molt felices però la veritat és que aquí a Noosa em va costar molt posar-me dret sobre la taula. Les onades no eren tant fàcils com a la Gold Coast i només permetien un moment per agafar-les. Entre això i que la taula que vaig llogar era més curta, poques onades vaig poder surfejar...tot i això m’ho vaig passar molt bé, sempre seguint les indicacions del Daimen, que ja és tot un expert.

Després del surf poca cosa, alberg, el Daimen va estar tocant el piano, ping-pong, sopar aviat i a dormir, que l’endemà ens havíem de llevar aviat per visitar el Noosa National Park i les Glass House Mountains.

L’endemà el matí ens vam llevar aviat i vam anar a fer una passejada d’uns 8km pel Noosa National Park. És un espai natural que es troba a tocar de la ciutat i en un “cap” que fa la terra dins el mar. La veritat és que val molt la pena, boscos subtropicals, rics en vegetació i flora i vistes al mar i a unes platges increïbles, sense ningú ni cap resta d’activitat humana. Des d’un dels miradors vam veure dofins i alguna balena traient la cua, llàstima que no en pogués fer cap foto!. Espero fer-ne alguna de les illes on vull anar durant aquest mes, ja que el període de migració de balenes s’està acabant i m’agradaria veure’n alguna de més aprop.

Després de la visita al parc vam agafar el cotxe i vam tirar fins a Malolooba (o algo així) on ens esperaven dos amigues de la Chantal per dinar. Amb l’estómac ple vam continuar cap al sud, on ens esperaven les Glass House Mountains. Aquestes muntanyes són un conjunts de petits turons (el més gran fa 567m) d’origen volcànic. Tenen unes formes peculiars i estan rodejades d’una frondosa vegetació, tot plegat fa que un tingui la sensació d’estar a dins d’una pel•lícula de Jurassic Park. El nom es veu que prové del capità Cook, que quan les va veure des del seu vaixell, li van recordar les teulades de les cases de la seva població natal.

Al parc vam decidir pujar a la muntanya més senzilla, l’Njunjun, ja que no teníem massa temps. La pujada va ser senzilla i les vistes des de dalt força espectaculars, veient les altres muntanyes i el mar al fons.

Després, poca cosa més, carretera fins a Brisbane on vam tornar el cotxe i cap a casa a dormir.

Doncs això és tot, m’he enrollat més que mai per posar al dia als fans del bloc. Apa, fins a la pròxima!

P.D: Les fotos del dia les trobareu a l'entrada anterior

Noosa, sunshine coast i Glass House Mountains

De moment només les fotos...que ara he d'estudiar anglès. Demà, text fresc pels fans!

Fotos cap de setmana Noosa --> Fotos Noosa

Platja, "gingerflinges" i curs d'anglès

Comença una nova setmana a Austràlia...sembla que faci poc, però avui ja és el 13è dia que em llevo a les antípodes. Tretze dies que els que heu anat llegint el bloc, ja sabeu a què he dedicat: treballar full time durant la setmana i veure coses durant els cap de setmana. A partir d'ara les coses canvien ja que avui ha estat el meu primer dia a l'escola d'anglès. La veritat és que poc hem fet: presentacions, volta per l'edifici i la ciutat i exàmens d'anglès per saber el nivell de cada ú. L'examen d'speaking ha estat divertit. Ens cridaven de dos en dos, per mantenir una conversa sobre els temes que la professora proposava i això que estem allà un noi i jo i la profe doncs pregunta lo típic, d'on sou, per que esteu aquí a Austràlia, etc...i això que l'altre noi comença a parlar i resulta que és de Mataró i que coneix a bastanta gent d'Alella! sobretot coneix gent de l'equip de bàsquet per que ell havia jugant contra ells. Mira, hem rigut una estona, per que dius, ja és casualitat,no? trobar-te amb algú que coneix Alella a l'altra punta del món? Doncs bé, hem fet els exàmens i després cap a casa. Les pròximes 4 setmanes faré el curs d'anglès de 9 a 12:45 i després treballaré de 2 a 6. Un cop acabat el curs, doncs ja veurem, encara ho estic decidint, però potser em compro un internet mòbil i vaig fent ruta per la costa, parant als llocs que trobi interessants per estar-m'hi 2 o 3 dies, fins arribar a Cairns, o bé volo a Cairns primer i vaig baixant, així evito la pitjor època de meduses, calor i pluges tropicals...en fi, encara ho he de decidir.

De moment, com us vaig dir, el passat diumenge va ser de relax, simplement vam anar a una platja propera, que la veritat sigui dita, no era res de l'altre món. Això si, primer vam anar a Sandgate, que és on arribava el tren, tenia platja, i pel nom, doncs què voleu que us digui, feia bona pinta. Però mentre ens acostàvem a la platja, vam començar a olorar una forta pudor de peix...era bastant desagradable i la veritat, es feia una mica pesat pensar que hauríem d'estar tot el dia amb aquella pudor...però quan vam acabar d'arribar a la platja i vam veure el que hi havia, no vam trigar ni 5 minuts a agafar el primer bus i anar cap a un altre poble. La platja, en marea baixa, estava plena de meduses mortes, no us ho podeu imaginar, n'hi havia a centenars i eren la raó de la pudor a peix. Els locals però ni s’immutaven, anaven caminant per l'aigua, passejant els gossos i els nens es dedicaven a fer muntanyes de meduses i anar-les aixefant...gent estranya aquests "aussies". En fi, que ni sense les meduses valia la pena aquella platja. Ja la vam batejar com “The ugliest place in Australia" però com a mínim ens va servir per fer broma una quanta estona sobre Sandgate , les seves platges i que deurien pensar els locals quan ens veien arribar amb les pintes de turistes en busca de platja....

Després vam anar a Redcliff, que com us he dit, tampoc era res especial, una petita localitat amb platja on es podien fer moltes activitats de vent: windwurf, kite, vela i també alguna mica de surf normal. Allà vam passar el que crec que serà l’últim dia de relax, sense plans concrets, a partir d’ara penso ocupar els caps de setmana amb visites i activitats de les xules. Ens veiem!

El primer barça a més de 14.000km

Estem a la mitja part del Barça-At.Madrid...estava dubtant de si llevar-me a les 6 per veure el Barça o no. Al ser un partit que sempre promet espectacle (últimament no bons pel barça, tot s'ha de dir...) he decidit aixecar-me, posar el SopCast, sintonitzar un canal xinès i posar Rac-1 i... renoi si he fet bé!!! quina primera part! dels millors 45m que recordo en un partit del Barça, la veritat. En portem 5 però amb una mica més de sort, el Messi i l'Iniesta n'hauríen pogut fer algun més cada ú (mínim). En fi, tot acompanyat d'un fútbol espectacle que espero que aquest any, aconsegueixi títols.

Aquest estiu, l'eurocopa la va guanyar un equip que jugava la pilota, que buscava l'espectacle i el bon joc com a camí per guanyar els partits, malauradament, aquest equip va ser Espanya, tot i això, jo em vaig alegrar que per un cop, es premiés l'equip que practicava el bon joc i que no guanyés un altre any un equip "rata", tipus Itàlia, Madrid de Capello o Shuster,... Espero que aquest any, continuï amb aquesta tendència i que el Barça pugui acabar amb la sequera de títols que ja dura 2 anys...i sinó, doncs disfrutem dels segons 45 minuts i el que vingui, vindrà.

Salut i força Barça!

Un dia de St. Francesc fent el guiri per Brisbane

Hola de nou! després d'haver estat uns dies sense actualitzar el blog, avui escriuré una miqueta. Acabo d'arribar a casa després d'haver estat un dia fent el turista per Brisbane. Tenia ganes d'estar aquí aquest cap de setmana i poder voltar sense rumb per la ciutat, per anar descobrint-la i que cada cop se’m faci menys estranya. La veritat és que Brisbane és una ciutat tranquil•la on dóna la sensació que la gent té un bon nivell de vida i que entre el bon clima, les bones zones comercials, la més que digna vida cultural i d’oci i la seva posició estratègica dins de l’estat de Queensland, la fan un bon lloc per viure. Ara bé, per visitar, moltes coses no té. Com dic, la veig una ciutat per viure-hi: és maca, relativament petita, neta, segura i la gent és molt oberta i amable, ara, no és una ciutat on la llista d’atraccions turístiques a visitar requereixi passar-hi varis dies. Jo avui m’he dedicat a visitar-la a fons, i crec, que exceptuant museus, galeries d’art aborigen i altres coses de caire més cultural, he visitat les màximes atraccions i encara m'ha donat temps per quedar i fer una cervesa per la tarda...

Com ja us he comentat, Brisbane és una ciutat gran en extensió, però que el seu nucli comercial, laboral i d’oci, és relativament petit, així que per visitar-lo no he necessitat ni estar tot el dia. S’ha de dir però que al voltant de la ciutat hi ha una sèries de parcs naturals força interessants i que ja he col•locat en algun cap de setmana de la meva agenda.

Aquests últims dies, no he fet masses coses especials, principal raó per la qual no he anat actualitzant el blob. Bàsicament m’he quedat cada dia a casa treballant tot el dia i al acabar he anat a prendre alguna cosa, al cine o simplement m’he quedat a casa mirant els assassinats d’en Dexter. Com veieu, no ha estat una setmana excitant, però també volia estar una mica més tranquil, ja que el dilluns que ve començo el curs d’anglès, i entre les classes del matí i treballar a la tarda, aniré força de bòlit, així que una setmana de “semi-break” crec que m’anirà bé.

Per demà volíem anar a la costa de Sunshine, just al nord de la ciutat però ens hem trobat que tots els llocs amb cotxes de lloguer estan sense cotxes...no sé que farem, per que aquí viatjar en transport públic et limita a anar als llocs més turístics i sovint, menys interessants. Demà al matí ens llevarem d’hora i acabarem de decidir, però les opcions varien entre seguir anant a la costa o bé al golf de Brisbane (golf de mar, no de l’esport). Així doncs, aquest cap de setmana serà “light”, el proper ja tinc pensat o bé anar a fer surf de nou, o bé a una illa xula xula, on ja podré començar a fer les fotos que tothom espera veure d’Austràlia.

Apa, fins a la pròxima entrada, abrigueu-vos força, que ja sé que per Catalunya fa fred, plou i cauen pedregades....;) Salut!

p.d: Felicitats al meu pare, a mi i a tots els altres Francescs que llegeixin aquest blog (no crec que ningú més, però per si hi entra algun Francesc despistat)

Fotos de Brisbane --> Fotos Brisbane